“Cuando las personas toman conciencia de sus derechos básicos, descubren que son las protagonistas de su propio desarrollo y dejan de contentarse con las sobras que dejan otros. Empiezan a participar en el proceso político, a exigir sus derechos y a hacer que quienes están en el poder rindan cuentas.” Valdênia Paulino treballa a les faveles de brasil defenent els drets humans i aquest fragment es tret d’una entrevista que li va fer Amnistia Internacional.
Però aquest fragment em va agradar especialment. El que diu es molt simple i sembla evident: la gent pobre sovint es veu privada de drets per la ignorància de que els te. Però el que a mi m’atreu és que podríem traslladar-ho fàcilment a la nostra societat primermundista i del benestar.
Prendre consciència dels nostres drets és sempre imprescindible, i fins i tot, vital. La nostra generació i en general tota la nostra societat tenim la tendència a creure que tenim drets assegurats i inamovibles, que es impossible que algú ens els tregui o els violi. Pensem que el món i les lleis estan pensats per un correcte funcionament de tot plegat. Que tot a estat dissenyat amb intel·ligència per optimitzar el funcionament de les coses. Pel bé. Però realment tot s’ha creat a poc a poc i sovint per casualitats o a cop de lluites i violència. El món sencer és mou per interessos econòmics i aquests son tan salvatges i impredictible com la pròpia naturalesa. Es a dir, que no hi ha res dissenya ni res assegurat. I ¡sorpresa! Si l’economia ho demana fins i tot els drets s’han de canviar. Per tant, es molt important prendre consciència dels nostres drets i de que podem perdre’ls! I mai s’han de deixar de defensar perquè si baixem la guàrdia ens la foten doblada. Ja ho estem veient. No es fàcil prendre consciència, això es
tà claríssim, perquè qui s’ha llegit la constitució? Jo no. I cada cop tenim una major cultura de l’apologia de la ignorància (tenim a Telecinco como a bona proba d’això). L’ ignorància sembla ser quelcom bo i divertit, una cosa per la que sentir-se orgullós. I sumat a la mandra generalitzada a qualsevol tipus d’esforç mental. O en general qualsevol tipus d’esforç que fins i tot davant del disgust o el descontent per alguna cosa la reacció es no fer res com a tota protesta i sento dir-ho, això no es cap protesta. Per tan, jo a partir d’ara faré l’esforç i començaré per llegir-me la constitució i per treure demà dia 7 de desembre els meus diners del banc.
Per cert, aquesta entrada la escrit en català simplement per fer ostentació del meu bilingüisme i per satisfer a gent que em va preguntar perquè ho escrivia sempre en castellà.
